El meu marit, que té ales ,fuig de la pols i del fum;
jo, que només m'arrossego,
en nit entrada, faig llum.
Si cada dia m'oblida,
l'enlluerno cada nit;
si no em destria en la fosca,
faig llum i ve tot seguit.
Ah! ma llum és tan lloada
que a qualsevol de sobtat
per una llum poderosa,
li diuen enlluernat.
Però ja ningú no es paga
de que li hagi dat el cel.
Èsser lluerna, lluerna...
Qui pogués èsser un estel!
Josep Carner , 1964
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada